A la Festa de la Primavera el mateix; fa una mica de tómbola, atenció a la cursa que tothom sigui on ha de ser, muntatge de carpes, donar sang, però sobretot es situa allà on pot copsar millor si el públic està content; a la caixa de tiquets del bar. Des d’allà és on cara a cara, veu a veu, comanda a comanda, va recopilant les sensacions del dia, els que ens està agradant i el que no, si ho estem passant bé, o si encara tenim les esperances posades en el final de la festa i creiem –un any més- que ens tocarà el pernil. És un alfil, travessant les diagonals de l’escola.
Els anys que hem passat amb ell, no em negareu que ens ho ha posat a tots molt fàcil. Mai una crítica innecessària, una cara llarga, una disputa, una sortida de to. Sempre un somriure, una solució. Mai diu no. Mai no renya ningú. Argumenta la seva opinió i accepta amb fe la decisió de la majoria. No vol protagonismes ni estridències però penca com el que més. Tranquil i efectiu. Discret. Elegant, com el cavall.
Quan és president, va a totes les reunions, els pica-pica de l’Ajuntament, els lliuraments de premis, els Consells escolars. Ens representa fora de les parets de l’escola amb una imatge conciliadora, clara i posicionada des de la calma, exigent i comprensiu alhora. Té les claus del castell i sap custodiar-les i compartir-les amb saviesa. És la torre que vigila, dins i fora.
I tot i la seva aparença tranquil·la, mai no es perd la última cervesa, les pizzes de la socialització de llibres, el licor de cafè i el que faci falta. És un rei -o una reina- com el d’alguns contes, un rei de pau. Que estima el seu poble, que és alhora incorruptible i proper, amb valors molt ferms. Un rei que ha exercit amb seny el seu poder i ara que ens deixa... Francisco...què serà de nosaltres?
Enllaç a les fotos del comiat del Francisco (29 de juny de 2018):
https://photos.app.goo.gl/rvUtQJF8ycKWQLgG6
